jepet-cami

Sento a la nit

respirar la boira,

que de puntetes

envaeix la plana.

Arriba en quasi silenci

cotxant de la glaçada,

abrigant del fred hivern,

que ja mana.

Mana tan,

que fins la boira

tot i cotxar no el para.

Plana amunt

puja glaçada

i a dalt regala

rosada de glaç,

meravellosa gebrada.

Trepitja encisat el vent

el bosc encantat

en rínxols de boira,

s’atura, retorna,

s’atura, reprèn,

juga embogit

per la imatge preciosa

que el seu joc deixa

en petjades d’agulles

a cada branca,

a cada escorça;

fins que un dia

vanitós

vol il·luminar la seva obra.

Fa fora la boira,

desagraït,

i regala al sol la joia.

Com un somni

de luxúria sense fre

esclata de cop

als ulls del mon.

Però dura poc,

per moments se’n va.

I va ara pregant el vent

a la boira

per fer-se perdonar

i tornar a començar,

ara o demà,

en l’esperança de l’hivern

que mana,

tan,

que fins la boira

tot i cotxar, no el para.

jepet-rospastor2

Oigo en la noche

respirar la niebla,

que de puntillas

invade la llanura.

Llega silenciosa

cubriendo de la helada,

abrigando del frío invierno,

que ya manda.

Manda tanto

que incluso la niebla

tapando, no lo para.

Llanura arriba

sube helada

y arriba regala

rocío de hielo,

maravillosa escarcha.

Vaga enamorado el viento

el bosque encantado

en rizos de niebla,

se detiene, vuelve,

se detiene, recomienza,

juega enloquecido

por la imagen preciosa,

que su juego deja

en huellas de agujas,

en cada rama,

en cada corteza;

hasta que un día

vanidoso

quiere iluminar su obra.

Hecha a la niebla,

desagradecido,

y regala al sol la joya.

Como un sueño

de lujuria sin freno

se muestra súbito

a los ojos del mundo.

Pero dura poco,

por momentos desaparece.

Y esta ahora rogando el viento

a la niebla

para hacerse perdonar,

y volver a empezar

ahora o mañana,

en la esperanza del invierno

que manda,

tanto,

que incluso la niebla

tapando, no lo para.

jepet-troncybranc

 

Una flama de cotó acabat de collir

s’enlaira pel camí de les capçades,

onejant en els seus fils blancs

el frec de la terra, l’aigua i el sol;

ensenyant a la nit, que ho veu amb enveja,

que les espurnes més joioses

no creixen només al cel,

n’hi ha que es fan arran de terra.

Es per això, que la nit

deixa de tant en tant, que un estel li caigui

per acostar-lo a la terra,

on descobert per l’aigua i el sol,

es fa flama de cotó acabat de collir

que s’enlaira pel camí de les capçades;

envejat ara per la terra

que veu com el cel pot baixar fins ella,

perquè en neixi l’espurna

que sent cel, és també terra, aigua i sol.

Dins el rebull de la flama,

cruixint les espurnes,

es gronxa complagut l’aire

que amb aparença de fum

guarda endinsat, mentre recargola,

l’estel caigut del cel,

que no es deixa ofegar per la terra gelosa;

arrossegant l’ona de fils blancs de cotó

més amunt de les capçades,

per retornar complert al cel de la nit

en la darrera abraçada.

 

jepet-cappinass

Toca fi de dia

a la pàl·lida rossó

del giravolt del temps.

Les llums s’adormen

en un melic del terra.

L’aire acluca els ulls

en el seu coixí d’herbes

i plora aigua.

No es veuen llàgrimes

però el coixí s’amara.

És l’hivern que diu hola,

amb la complicitat

de l’aire i l’herba

que es frissolen

mentre dura

la quietó de la nit.

En mig del miracle

pren entitat l’aigua;

talla el vincle

de la dolçor de la nit

que ajunyia aire i herba;

i posant-se al mig

esdevé cristall opac

d’aspro blanca

qu’els separa.

Però l’hivern

tot just acaba de arribar.

Les llums desperten.

Obre els ulls l’aire.

Es gronxen les herbes,

l’aigua en marxa,

per tornar-se humil

quan retorna, al

tocar fi de dia

a la pàl·lida rossó

del giravolt del temps.

jepet-boscpinas

 

 

Tocan fin de día

en los rosas pálidos

de las vueltas del tiempo.

Las luces se duermen

en un ombligo del suelo.

El aire cierra sus ojos

en su almohada de hierbas

y llora agua.

No se ven las lágrimas

pero se empapa la almohada.

Es el invierno que saluda,

cómplice

del aire y la yerba

que se arrebujan

mientras dura

la quietud de la noche.

En el centro del milagro

toma entidad el agua;

corta el vinculo

de la dulce noche

que juntaba aire y hierba;

y colocándose en medio

se transforma en cristal opaco

de asperezas blancas

que los separa.

Pero el invierno

solo acaba de empezar.

Las luces despiertan.

Abre los ojos el aire.

Se mecen las hierbas,

el agua se va,

para ser humilde

cuando vuelve, cuando

tocan fin de día

en los rosas pálidos

de las vueltas del tiempo.

 

jepet-boivorabosc

 

Veig tornar l’hivern

en la tristesa dels ulls del sol

que sembla recordar-nos:

sense les meves fulles

no espereu que hem llevi demà.

Es queda al flonjo llit

amb un matalàs

de gotes de pluja, de flocs de neu,

núvols per llençols,

somnis de fulles per coixí.

I a sota el llit

bull la vida de les fulles,

que fetes terra

s’amunteguen impacients

per reprendre el camí de la capçada.

…………………….

…………………….

jepet-arbremort2.

 

Veo volver el invierno

en la tristeza de los ojos del sol

que parece recordarnos:

Sin mis hojas

no esperéis que me levante mañana.

Se queda en el blando lecho

con colchón

de gotas de lluvia, de copos de nieve,

nubes por Sábanas,

sueños de hojas por almohada.

Y debajo la cama

hierve la vida de las hojas,

que hechas tierra

se agolpan impacientes

para retomar el camino de las copas.