Sento a la nit
respirar la boira,
que de puntetes
envaeix la plana.
Arriba en quasi silenci
cotxant de la glaçada,
abrigant del fred hivern,
que ja mana.
Mana tan,
que fins la boira
tot i cotxar no el para.
Plana amunt
puja glaçada
i a dalt regala
rosada de glaç,
meravellosa gebrada.
Trepitja encisat el vent
el bosc encantat
en rínxols de boira,
s’atura, retorna,
s’atura, reprèn,
juga embogit
per la imatge preciosa
que el seu joc deixa
en petjades d’agulles
a cada branca,
a cada escorça;
fins que un dia
vanitós
vol il·luminar la seva obra.
Fa fora la boira,
desagraït,
i regala al sol la joia.
Com un somni
de luxúria sense fre
esclata de cop
als ulls del mon.
Però dura poc,
per moments se’n va.
I va ara pregant el vent
a la boira
per fer-se perdonar
i tornar a començar,
ara o demà,
en l’esperança de l’hivern
que mana,
tan,
que fins la boira
tot i cotxar, no el para.
Oigo en la noche
respirar la niebla,
que de puntillas
invade la llanura.
Llega silenciosa
cubriendo de la helada,
abrigando del frío invierno,
que ya manda.
Manda tanto
que incluso la niebla
tapando, no lo para.
Llanura arriba
sube helada
y arriba regala
rocío de hielo,
maravillosa escarcha.
Vaga enamorado el viento
el bosque encantado
en rizos de niebla,
se detiene, vuelve,
se detiene, recomienza,
juega enloquecido
por la imagen preciosa,
que su juego deja
en huellas de agujas,
en cada rama,
en cada corteza;
hasta que un día
vanidoso
quiere iluminar su obra.
Hecha a la niebla,
desagradecido,
y regala al sol la joya.
Como un sueño
de lujuria sin freno
se muestra súbito
a los ojos del mundo.
Pero dura poco,
por momentos desaparece.
Y esta ahora rogando el viento
a la niebla
para hacerse perdonar,
y volver a empezar
ahora o mañana,
en la esperanza del invierno
que manda,
tanto,
que incluso la niebla
tapando, no lo para.
Una flama de cotó acabat de collir
s’enlaira pel camí de les capçades,
onejant en els seus fils blancs
el frec de la terra, l’aigua i el sol;
ensenyant a la nit, que ho veu amb enveja,
que les espurnes més joioses
no creixen només al cel,
n’hi ha que es fan arran de terra.
Es per això, que la nit
deixa de tant en tant, que un estel li caigui
per acostar-lo a la terra,
on descobert per l’aigua i el sol,
es fa flama de cotó acabat de collir
que s’enlaira pel camí de les capçades;
envejat ara per la terra
que veu com el cel pot baixar fins ella,
perquè en neixi l’espurna
que sent cel, és també terra, aigua i sol.
Dins el rebull de la flama,
cruixint les espurnes,
es gronxa complagut l’aire
que amb aparença de fum
guarda endinsat, mentre recargola,
l’estel caigut del cel,
que no es deixa ofegar per la terra gelosa;
arrossegant l’ona de fils blancs de cotó
més amunt de les capçades,
per retornar complert al cel de la nit
en la darrera abraçada.
Toca fi de dia
a la pàl·lida rossó
del giravolt del temps.
Les llums s’adormen
en un melic del terra.
L’aire acluca els ulls
en el seu coixí d’herbes
i plora aigua.
No es veuen llàgrimes
però el coixí s’amara.
És l’hivern que diu hola,
amb la complicitat
de l’aire i l’herba
que es frissolen
mentre dura
la quietó de la nit.
En mig del miracle
pren entitat l’aigua;
talla el vincle
de la dolçor de la nit
que ajunyia aire i herba;
i posant-se al mig
esdevé cristall opac
d’aspro blanca
qu’els separa.
Però l’hivern
tot just acaba de arribar.
Les llums desperten.
Obre els ulls l’aire.
Es gronxen les herbes,
l’aigua en marxa,
per tornar-se humil
quan retorna, al
tocar fi de dia
a la pàl·lida rossó
del giravolt del temps.
Tocan fin de día
en los rosas pálidos
de las vueltas del tiempo.
Las luces se duermen
en un ombligo del suelo.
El aire cierra sus ojos
en su almohada de hierbas
y llora agua.
No se ven las lágrimas
pero se empapa la almohada.
Es el invierno que saluda,
cómplice
del aire y la yerba
que se arrebujan
mientras dura
la quietud de la noche.
En el centro del milagro
toma entidad el agua;
corta el vinculo
de la dulce noche
que juntaba aire y hierba;
y colocándose en medio
se transforma en cristal opaco
de asperezas blancas
que los separa.
Pero el invierno
solo acaba de empezar.
Las luces despiertan.
Abre los ojos el aire.
Se mecen las hierbas,
el agua se va,
para ser humilde
cuando vuelve, cuando
tocan fin de día
en los rosas pálidos
de las vueltas del tiempo.
Veig tornar l’hivern
en la tristesa dels ulls del sol
que sembla recordar-nos:
sense les meves fulles
no espereu que hem llevi demà.
Es queda al flonjo llit
amb un matalàs
de gotes de pluja, de flocs de neu,
núvols per llençols,
somnis de fulles per coixí.
I a sota el llit
bull la vida de les fulles,
que fetes terra
s’amunteguen impacients
per reprendre el camí de la capçada.
…………………….
…………………….
Veo volver el invierno
en la tristeza de los ojos del sol
que parece recordarnos:
Sin mis hojas
no esperéis que me levante mañana.
Se queda en el blando lecho
con colchón
de gotas de lluvia, de copos de nieve,
nubes por Sábanas,
sueños de hojas por almohada.
Y debajo la cama
hierve la vida de las hojas,
que hechas tierra
se agolpan impacientes
para retomar el camino de las copas.
